Pastís

Et dic que vull una mica més i tu que m'esperi cinc minuts, que encara no ha passat una hora i he pres més del compte. Una de les experiències obligades d'Amsterdam és provar un pastís de marihuana i jo fil per randa. El d'ahir no em va fer res i t'insisteixo de nou: vull més. Des de l'última queixalada passen exactament cinquanta minuts. Seiem dos amigues i dos amics a una terrassa de Jordaan. Vi, taula de formatges i riures.

Molts homes guapos. Alts, rossos, joves i educats. Perfectes, si se'm permet. Desfilen amb precisió mil limètrica per davant de nosaltres en aquella ciutat europea de postal. Som un aparador, som totes les prostitutes del Red Light District que perpetuen el somni del desig. Han tancat a totes les persones lletges i han depurat la raça: no trobem cap altra explicació per a aquella superioritat genètica. Mentre admirem la perfecció del món, de cop, tot comença a anar mooooolt més lent.

Ara sí: des de l'última queixalada passen exactament seixanta minuts. Una explosió de riure incontrolable se m'estén a la boca, no puc evitar allargar les paraules i una estranya poesia decora els meus diàlegs. M'amaguen la pal-lidesa de la meva cara per no enfosquir l'experiència i regalo un espectacle a la ciutat. Coses de legalitzar la droga, suposo.