Angoixes

A què jugues quan em dius que ja no m'estimes com abans? Com se suposa que s'ha de mesurar l'amor ara, cinc anys després i amb una hipoteca pel mig (de fa dos mesos)? Amb carícies i petons? Amb respecte i confiança? Amb passió o desig? O potser amb factures endarrerides i crits pel telèfon. Quina esgarrifança, adonar-te que la persona amb qui dorms ja no et fa sentir res. O fastic, més ben dit. Un fàstic que evites amb l'autoengany, però que és el resultat natural de forçar allò que no funciona. Allargar la lenta agonia pels pares, pels amics, per la idea d'amor que hem covat amb els anys sense estar-ne gaire segurs. I si ens vam enamorar de la idea d'amor i ens vam oblidar de nosaltres? Quan vaig deixar d'interessar-me pels teus èxits i alegrar-me - discretament- dels teus errors? Ara faig ganyotes quan no em veus i ric de la teva veu de xiulet, que molesta... carai si molesta. I pensar que em semblava dolça! En un tres i no res serem desconeguts; un dia fi...

Et dic que vull una mica més i tu que m'esperi cinc minuts, que encara no ha passat una hora i he pres més del compte. Una de les experiències obligades d'Amsterdam és provar un pastís de marihuana i jo fil per randa. El d'ahir no em va fer res i t'insisteixo de nou: vull més. Des de l'última queixalada passen exactament cinquanta minuts. Seiem dos amigues i dos amics a una terrassa de Jordaan. Vi, taula de formatges i riures. Molts homes guapos. Alts, rossos, joves i educats. Perfectes, si se'm permet. Desfilen amb precisió mil limètrica per davant de nosaltres en aquella ciutat europea de postal. Som un aparador, som totes les prostitutes del Red Light District que perpetuen el somni del desig. Han tancat a totes les persones lletges i han depurat la raça: no trobem cap altra explicació per a aquella superioritat genètica. Mentre admirem la perfecció del món, de cop, tot comença a anar mooooolt més lent. Ara sí: des de l'última queixalada passen exactame...

Em diuen Soledat. Casada als vint amb un home que vaig estimar tres anys, mare als vint-i-cinc i divorciada als quaranta-cinc. Jo mai no em vaig voler casar, però, qui l'hi deia a la mare? Veure la seva filla vestida de blanc era poc menys que el seu somni. Ara els nens han marxat: un a Londres i l'altre amb la nòvia, que volen provar la convivència. La casa és tota per a mi. Sencera. Fins a l'últim metre quadrat de formigó armat i ciment. Electrodomèstics i mobles. Tot. Aquest sofà és massa gran per a mi; no necessito més que aquest petit racó amb coixins que lluitava per mantenir mentre el petit jugava a prendre-me'l. Com m'agradaria ara que algú s'hi assegués, ni que fos durant uns minuts... Quant de xivarri, aleshores, i quin silenci, ara. Sepulcral. Ocupo només una quarta part de la nevera, plena de racions pensades per a dues persones i de tuppers amb paper de plata. Un imant de les vacances a Bari, on el Joan va aprendre a fer anar la bicicleta. Col lecci...

Ja era fosc i tornava a l'últim tren de Plaça Catalunya, el que tanca el dia, recull els últims proletaris i els endreça cap al seu niu. Jo, amb els peus al seient de davant, música trista d'alguna francesa deprimida i mirada perduda, evitant el contacte humà. No volia sentir ni un «bona nit» quan va aparèixer. Vaig pensar que els nervis m'havien baixat als ulls i ara veia borrós: no era possible veure un noi atractiu a la línia Barcelona-Vallès. Alt, ben vestit, gran i amb un somriure que sabia com fer-se notar. Em mira a mi? Quina vergonya, Déu meu. Ara la tonteria del mòbil sembla molt important i m'hi capbusso per no creuar la mirada. Em nego a tornar-li la rialla, però... quina calor, de cop i volta. Sota l'abric duc una samarreta amb massa escot. I la dessuadora negra? Calla! Al balcó, estesa... Tibo la cremallera de l'abric i s'encalla. Ell riu encara més. Per quins set sous he de semblar una desmanegada quan estic tensa? El món conspira contra mi i j...

En què penses quan et dic estiu? En les cales de la Costa Brava i els gelats de gelateria, o en la ciutat incandescent amb onada de calor inclosa? Tinc set. Beu aigua, em dic. Ni prou freda com per colpejar el queixal, ni calenta com una bassa d'ànecs. Barrejada està bé. Amb gel, està molt bé. Persegueixo les ombres dels edificis. Estudio amb precisió mil·limètrica les hores i els carrers per on evitar reptar al sol a un duel. Si ens mirem cara a cara en algun moment, demano perdó i giro cua. La samarreta em dura dos minuts abans que la suor la tenyeixi de gris. Després s'asseca. Més tard, torno a suar i la sal del cos deixa petjada a la roba. No tinc gana. Si de cas, gaspatxo fresc i síndria. La síndria s'hauria de brodar a la Senyera de juny a setembre. Jugo a escopir les llavors, però no n'encerto cap. Tinc set d'aigua barrejada. Amb la síndria el Tour de França. Enfilen algun port de muntanya; crec que és important, però m'adormo amb la veu del comentarista....

Les màquines han arribat. S'han posat d'acord per aprendre les emocions més bàsiques i, així, saber què sent un ésser humà davant la desgràcia. Sabran imitar-nos fins i tot en els moments més patètics de la nostra existència, quan ens ofeguem en la nostra pròpia incomprensió. Era l'únic pas que els mancava per assolir un grau de perfecció capaç de destruir la humanitat. Implantaran uns xips als nounats i començarà la revolució. Abans del moment decisiu, un d'ells (el que més aixeca la veu i qui potser menys raó té) diu que els falta una última característica al seu programari: les llàgrimes. El que dirigeix pensa que els robots i l'aigua no són bons amics, tot i que tampoc ho comunica. Els primers teòrics del codi i la informàtica dels anys setanta ho van preveure i -trenta anys abans— també Isaac Asimov als seus relats: la robòtica necessita lleis que complir, com nosaltres. En va concloure tres, pensades per evitar que una màquina mai pensés en destruir un ésser h...