Gelosia

És ara o mai, quan l'estiu esdevé urgent. És ara quan el sol crema l'esquena del confiat i l'aftersun fa miracles. Et recepto un càntir, ple a vessar d'aigua, de gotes de suor lliscant per la terrissa que delaten l'onada de calor. Mulla't els llavis i vessa'ls. Muac. Ja t'he dit que t'estimo, no puc concentrar-me més amb aquesta temperatura. Jugo a combinar fórmules visuals amb el ventilador i l'aire condicionat i el resultat sempre és el mateix: la gola inflada i la suor que s'enganxa al cotó.

Hi ha quelcom de romàntic en l'insomni de l'estiu: potser és pujar a la terrassa a sentir la carícia d'un vent suau que expulsa la xafogor del cos; tal vegada sentir els crits d'uns adolescents que allarguen les nits xerrant fins ben entrada la matinada. M'aturo en aquest últim pensament, m'enfilo per la volada del balcó i els veig.

Creuen la ciutat sense pressa, amb tot de plans al cap i una vida per endavant. Enyoren amors encara no viscuts i un petó —sense llengua- ben bé és una tragèdia. El càntir és d'Argentona i tinc gelosia de joventut...