Soledat

Em diuen Soledat. Casada als vint amb un home que vaig estimar tres anys, mare als vint-i-cinc i divorciada als quaranta-cinc. Jo mai no em vaig voler casar, però, qui l'hi deia a la mare? Veure la seva filla vestida de blanc era poc menys que el seu somni. Ara els nens han marxat: un a Londres i l'altre amb la nòvia, que volen provar la convivència. La casa és tota per a mi. Sencera. Fins a l'últim metre quadrat de formigó armat i ciment. Electrodomèstics i mobles. Tot. Aquest sofà és massa gran per a mi; no necessito més que aquest petit racó amb coixins que lluitava per mantenir mentre el petit jugava a prendre-me'l. Com m'agradaria ara que algú s'hi assegués, ni que fos durant uns minuts... Quant de xivarri, aleshores, i quin silenci, ara. Sepulcral. Ocupo només una quarta part de la nevera, plena de racions pensades per a dues persones i de tuppers amb paper de plata. Un imant de les vacances a Bari, on el Joan va aprendre a fer anar la bicicleta. Col lecciono coses o moments? La vida se'm fa bola si remeno la memòria. Tot, a una caixa i a les golfes. Alguna cosa es mou a la penombra quan m'enfilo a l'escala que em du al lloc on s'esvaeixen els records, on s'acumulen les fotografies de vides que no són la meva. I si aquesta Soledat és massa gran per a mi?