Cinc anys després

A què jugues quan em dius que ja no m'estimes com abans? Com se suposa que s'ha de mesurar l'amor ara, cinc anys després i amb una hipoteca pel mig (de fa dos mesos)? Amb carícies i petons? Amb respecte i confiança? Amb passió o desig? O potser amb factures endarrerides i crits pel telèfon. Quina esgarrifança, adonar-te que la persona amb qui dorms ja no et fa sentir res. O fastic, més ben dit. Un fàstic que evites amb l'autoengany, però que és el resultat natural de forçar allò que no funciona.

Allargar la lenta agonia pels pares, pels amics, per la idea d'amor que hem covat amb els anys sense estar-ne gaire segurs. I si ens vam enamorar de la idea d'amor i ens vam oblidar de nosaltres? Quan vaig deixar d'interessar-me pels teus èxits i alegrar-me - discretament- dels teus errors? Ara faig ganyotes quan no em veus i ric de la teva veu de xiulet, que molesta... carai si molesta. I pensar que em semblava dolça!

En un tres i no res serem desconeguts; un dia fingiré no veure't creuant la Rambla i ja no respondràs a la meva felicitació nadalenca de rigor. Passarà la vida i coneixeràs un altre home, i jo faré ganyotes a una altra dona i riuré de la seva veu, passats cinc anys. Quan desfaci aquest embolic m'avisaré a mi mateix, per si de cas sóc jo qui juga.