Assecadora

Ja era fosc i tornava a l'últim tren de Plaça Catalunya, el que tanca el dia, recull els últims proletaris i els endreça cap al seu niu. Jo, amb els peus al seient de davant, música trista d'alguna francesa deprimida i mirada perduda, evitant el contacte humà. No volia sentir ni un «bona nit» quan va aparèixer. Vaig pensar que els nervis m'havien baixat als ulls i ara veia borrós: no era possible veure un noi atractiu a la línia Barcelona-Vallès. Alt, ben vestit, gran i amb un somriure que sabia com fer-se notar. Em mira a mi? Quina vergonya, Déu meu. Ara la tonteria del mòbil sembla molt important i m'hi capbusso per no creuar la mirada. Em nego a tornar-li la rialla, però... quina calor, de cop i volta. Sota l'abric duc una samarreta amb massa escot. I la dessuadora negra? Calla! Al balcó, estesa... Tibo la cremallera de l'abric i s'encalla. Ell riu encara més. Per quins set sous he de semblar una desmanegada quan estic tensa? El món conspira contra mi i jo hauria de comprar-me una assecadora. Prou, centra't! Massa tard: percep la meva vulnerabilitat i li confesso amb la mirada que sí, que tu guanyes. Em saluda i baixa a la mateixa parada que jo; fem camí plegats i compartim intimitat a casa meva. A l'any següent d'haver-nos conegut, em regala una assecadora i riu.