Llimoner

I, per si es pot somiar amb els ulls oberts, m'atanso al meu racó de la balconada i sec ben a prop del limoner. El vent m'acarona, però comença a molestar. El diari ha decidit no deixar-se llegir aquest matí i volen les columnes d'opinió, les vinyetes i les cartes del lector pel barri. Abandono l'empresa i contemplo en silenci. L'aroma de la fulla perenne fa que m'apropi al petit arbre de fruits àcids. Encara és petit i està entestat al seu lloc de sempre. S'hi fa en aquell espai concret del món i creix sense queixa, uns centímetres a la primavera i uns altres més a l'estiu. A l'hivern creix cap endins, escura les reserves i es prepara per a la inclemència. Les arrels sobresurten d'entre la terra i lluiten per trobar més espai. De vegades les tallo amb les tisores i deixo els fils per sobre. Confio que més d'hora que tard una ventada lleugera se les endurà més enllà de les parets de casa meva. No vull que es faci més gran, no vull deixar-lo marxar quan les branques encrostissin el sostre del balcó i el comiat esdevingui necesitat. No! Es quedarà aquí, amb mi per sempre. Abraço el tronc petit amb els dits de la mà i l'escanyo i sacsejo amb força. Primer dues fulles cauen al terra humit. Ara ja són quatre les que envolten el test. Que perdi tots els records de la primavera...