Picabaralla

Vam sortir de casa plegats, però fent veure que no ens coneixíem. La porta va sonar més fort en tancar-se i, per si no ho havies sentit, la vaig tornar a obrir per repetir el gest. Baixar les escales esdevé tot un exercici i, en comptes d'una passa, en fas dues: que es noti rebombori. L'eco del replà de l'entresol m'arriba per ignorar-lo. El soroll es barreja amb pensaments intrusius i mil formes d'odiar-te. Les ordeno sense cap lògica i les deixo reposar.

Mossego la llengua entre les dents i repeteixo amb els dits de la mà fins a tancar el puny. En aquest joc guanyo jo, em dic. Quan ets al portal no m'esperes com fas sempre i canvies la ruta habitual per fingir independència. Tu a l'esquerra i jo a la dreta, encara que ens trobem al cotxe dos carrers més enllà. Jugues amb el clauer entre els dits, nerviós, per si el moviment ordena les idees i allibera la paraula. Ara no és moment de parlar, segur que penses. La ràbia amaga les veritables intencions i la discussió perd tot el significat. Forma o fons? No és un debat, tot se centra en el poder: qui cedeixi abans perd. 

La tensió es manté amb suavitat, com una composició de Kandinsky on l'equilibri de les matemàtiques permet una geometria harmònica i plaent. Qui mostri un mínim de tendresa impostada per cercar l'apropament esdevindrà dèbil, però tindrà dret a la primera rèplica. Algú de nosaltres perdrà les formes i l'altre girarà la truita amb la dialèctica. Pel meu tarannà aposto per mi, tot al vermell, que diré una paraula poc encertada o aixecaré la veu. Pugem al cotxe i la clau no encaixa. Com menys interès vols donar als detalls més es manifesten en primera plana, reclamen una atenció que ara no toca. Fins i tot diria que volen riure de la situació, fer evident la manca de lògica del moment. És fosc i no m'hi veig. Moc la mà en cercles i trobo el forat del pany.

Mires al vidre, simules interès pels carrers, arbres i cotxes que normalment ignores amb el telèfon mòbil. Passen els minuts i gesticulo amb mímica: necessito dir-te allò i assajo l'hostilitat. Es trenca el silenci i una rèplica sobtada ens recorda que no hi ha motiu pel desterrament. Ningú demana perdó a les picabaralles.

Al final sincronitzem l'estat d'ànim i acordem, en silenci, que ja n'hi ha prou. Prou vergonyós és haver mantingut aquest crescendo que no duu enlloc. Passen els minuts i em fas un petó. Que tot sigui això, penso.